LA CONQUESTA DE LA RIBERA D’EBRE
PER PART DELS CRISTIANS DEL NORD
Les Terres de l’Ebre van ser conquerides en el segle VII pels
musulmans, i, durant centúries, aquests exerciren el seu poder sobre
elles. La descomposició d’Al-andalus en petits regnes de taifes
afavorí l’expansió cristiana cap a un sud musulmà. El fet de que les
Terres de l’Ebre fossin un indret pròsper i un lloc estratègic va
fer que patissin incursions cristianes i freqüents atacs durant el
període de la Reconquesta... va ser Ramon Berenguer, l’espòs de
Peronella, reina d’Aragó, qui es decidí a conquerir-les d’una forma
definitiva:
Va ser vers l’any 714 ( quan bona part de la Península ja estava
ocupada pels sarraïns) quan els musulmans, comandats pels cabdills
Musa i Tàric, van baixar per l’Ebre i van conquerir la seva conca i
riberes. Sorprèn que ben aviat es va produir el fenomen antagònic,
els temptatives de realitzar la Reconquesta cristiana: a les
acaballes del mateix segle VIII comencen els intents de reconquesta
de la zona, especialment en el cas de Tortosa (que importava molt
per la seva situació estratègica): “... era un punt clau tant per a
una posterior reconquesta dels territoris enllà de l’Ebre com per a
la necessària i pacífica repoblació del Camp de Tarragona” (Carlemany
intentà apoderar-se’n el 799 pel seu valor estratègic, i no ho va
aconseguir tot i la victòria naval). La Ribera d’Ebre depenia de la
taifa de Tortosa, el representant al territori va ser el walí de
Siurana, per la seva part aquest tenía representants (cabdills) als
castells principals del sector (Ascó, Móra d’Ebre, Miravet)...
aquests representants tenien poder sobre un territori determinat.
Durant el període que compren el 804 i el 811 s’esdevingueren tres
expedicions de Lluís el Pietós contra Tortosa, però els infidels de
les terres circumdants (Lleida, Fraga, Saragossa) ho varen impedir.
El comte Sunyer ho va intentar de nou el 936 i, tot i que no és del
tot segur, sembla que va fer-la tributària; també el 964 ho va
intentar el comte Borrell II, sense conseqüències positives ja que
Al-Hakem II, Califa de Còrdova, va “exercir” la oposició militar,
amb ell negocià la pau. Ramón Berenguer II, l’any 1119, ho va
intentar inútilment i el 1123, protegit per la butlla papal de
croada que li concedí Calixt II.
Aquests fets preocuparen molt als Comtes catalans... doncs no sol
les terres banyades i circumdants a l’Ebre depenien de la conquesta
de Tortosa sinó el fet de que per reconquerir el regne de València
per algun lloc s’havia de passar ( i Tortosa era aquest lloc). Però
bé, si tot depengués de Tortosa encara rai, però les Terres de
l’Ebre ( i la Ribera d’Ebre no n’està exclosa) contaven amb
nombroses fortaleses inexpugnables. De fet, però, és cert que la
oposició principal era la de Tortosa. L’ajuda que rebia aquesta era
la principal causa de les derrotes cristianes, per tant calia
evitar, en els següents atacs l’ajuda que rebia procedent de
l’exterior, per mar i per terra, fos com fos i amb els mitjans més
escaients, sol així s’abatria d’una vegada per sempre “la clau de
l’Ebre”. És per això que el Comte de Barcelona va fer les donacions
al Temple dels castells de Granyena de les Garrigues i de Barberà de
la Conca, tot i això les tropes àrabs de Lleida i Fraga o les de
Siurana no abandonarien les seves fortaleses mahometanes, exposant-se
a perdre-les per voler ajudar a Tortosa. Però els comtes catalans
solament havien aconseguit conquerir les planes de les Garrigues, la
Conca de Barberà, l’Alt Camp, el Baix Camp i el Tarragonès (dit amb
una distribució semblant a la actual), mentre els altres regnes
cristians, com Castella, ja posseïen Toledo des de l’any 1085; i el
Rei d’Aragó, Alfons el Bataller, era senyor de Saragossa des de
l’any 1118, de Tudela, en el següent any, i de Calataiud, dos anys
després, més tard aquest mateix aconseguí conquerir als moros el
castell d’Horta i d’altres indrets compresos entre el riu Matarranya
i l’Ebre, el 1133 va apoderar-se dels castell de Mequinensa (a la
unió entre el Segre i l’Ebre), una de les places més fortes que
posseïen els musulmans, aquesta victòria significava el trencament
de la comunicació musulmana entre Lleida i Tortosa. Un cop feta la
conquesta de Mequinensa, el governador de València i Múrcia (Ibn
Ganiya), l’any 1136, recuperà la plaça forta de Mequinensa i
s’endinsa pels territoris de les rodalies. Així doncs la Marca
Superior d’Al-Andalus quedava delimitava per les serres que van des
de Tortosa fins Lleida, accidents geogràfics molt acusats que
marcaven la línia divisòria entre el cristians i els sarraïns. Els
rius Ebre i Segre i els seus marges eren protegits per fortaleses
inexpugnables si es podien ajudar les unes a les altres en cas de
perllongat setge –si no capitulaven-, doncs la seva situació
coronant els cims i protegides per les aigües dels dos respectius
rius (que cal recordar que l’Ebre posseeix i posseïa força cabal).
L’única solució possible era un setge “potent” i durader... que
debilités les fortaleses.
Així doncs, el comte de Barcelona va acceptar la proposta del rei de
Castella: conquerir Almeria, un port molt important amb drassanes
que el feien un centre de comerç molt valuós entre Al-Andalús i
Àfrica (i Orient), també era un refugi de pirates del mediterrani.
Ramón Berenguer IV atacà Almeria per mar, amb l’ajuda dels genovesos,
i Alfons VII de Castella ho va fer per terra. La ciutat quedà sota
poder cristià el 17 d’octubre de 1147... i fins el 1157 no va ser
reconquerida pel Califa almohade Abd al-Mumin i el rei de València
Ibn Mardanís.
Però en el període en que Almería fou cristiana s’aconseguiren tres
objectius: impedir l’entrada de tropes musulmanes procedents del
Nord d’Àfrica que acudissin als socors en cas de perill sol•licitats
pels seus companys sarraïns, expulsar els pirates que atacaven les
platges catalanes i impedir que les forces mahometanes de Múrcia i
València abandonessin els seus castells per por a un atac cristià si
s’allunyaven per auxiliar els castells amb el setge de l’Ebre,
especialment, i com no, el de Tortosa.
De fet, però el setge no estava complert, quedava oberta una porta
per la qual Tortosa podia rebre suport: la via fluvial de l’Ebre...
pel riu podien arribar guerrers de Miravet, Móra, Garcia, Ascó, Flix,
Mequinensa, Fraga, i Lleida. Ruta fluvial emprada en altres
escomeses bèl•liques (com la d’Anníbal).
Si no es rendia Tortosa les altres fortaleses seguirien sent
invencibles, com havia estat passant des dels segles anteriors. Per
Tortosa també podien entrar guerres mahometans des de la
Mediterrània. Lleida, per la seva banda, sabent que Tortosa podia
proporcionar-li aquesta ajuda, es sentia segura, i Tortosa pensava
el mateix; la mateixa confiança planava per la resta de fortaleses
de les Terres de l’Ebre i el baix Segre (proveïdes d’abundants
queviures i guerrers)... aquestes condicions van fer que les
fortaleses musulmanes es veiessin aptes per resistir llargs setges,
i inclòs no descartaven la possibilitat d’atacar.
Ramon Berenguer IV, doncs, va arribar a la conclusió de que per
conquerir els dominis de més enllà de l’Ebre devia trencar la
barrera dels castells moros riberencs...
CONQUESTA DEL CASTELL DE MÓRA,
PRIMERA REFERÈNCIA ESCRITA AL CASTELL DE MÓRA
Ascó va ser el primer objectiu a conquerir del Comte, així
s’iniciaria el fort setge a Tortosa que estaven buscant els
cristians des de la conquesta d’Almeria: R. Berenguer IV, encomanà
Ascó a Ermengol d’Urgell (aquest a canvi rebria el domini de la
ciutat de Lleida, amb la major part dels seus termes, i la tercera
part de tots els llocs menys els termes dels castells). Així doncs,
la tercera part de Lleida correspondria al comte d’Urgell... i el
comte de Barcelona, amb les seves dues terceres parts pensava
donar-les a l’ordre del Temple, i així mateix pensava fer-ho amb una
cinquena part de la mateixa ciutat de Lleida, i el cas és que
prometé fer-ho. Ascó i les seves pertinències (la Bisbal de Falset,
Cabassers, la Torre de l’Espanyol i Vinebre), d’aquesta manera,
quedaven conquerides el 1148. El comte d’Urgell es convertiria en
castellà d’Ascó gràcies a la voluntat de R. Berenguer IV.
Un cop fet la conquesta d’Ascó, el comte de Barcelona continuaria
amb l’expedició cap a Tortosa amb els seus aliats, templers,
genovesos i diverses famílies nobiliaries (com els Montcada i els
Entença). Tortosa fou assetjada per terra i per mar des del 29 de
juliol del 1148, i resistí fins el 30 de desembre del mateix 1148,
data en la que els sarraïns capitularen.
L’estratègia de R. Berenguer donant Ascó al comte d’Urgell era molt
clara: si el comte d’Urgell s’encarregava de lluitar amb el seu
exèrcit en Ascó, s’evitaria el pas dels sarraïns de Lleida que
acudissin a l’ajuda de Tortosa via el riu, però no sol evitaria això:
si R. Berenguer IV hagués incorporat Ascó als seus dominis, no
podria haver utilitzat tots els seus homes en la conquesta de
Tortosa (ja que a Ascó també hi hauria hagut oposició musulmana amb
la que lluitar). Però no tot es redueix a això, hom pot pensar que
Tortosa podria rebre ajuda per part dels castells de Móra, Garcia i
Miravet, encara en possessió musulmana... però s’ha de pensar que si
aquests castells haguessin acudit a l’ajuda de Tortosa, el comte
d’Urgell (des d’Ascó, situat a menys de 26 quilometres del castell
més llunyà d’aquests tres) hagués aprofitat aquestes “hores baixes”
per conquerir-los.
Lleida resistí sis mesos més (després de la caiguda de Tortosa) el
setge cristià que utilitzaren la mateixa estratègia que en el cas de
Tortosa, però en aquest cas qui feia la funció d’Ascó era Cabassers
i el qui feia de comte d’Urgell era l’abat Esteve.
Fraga i Mequinensa varen ser conquerides el mateix any de la
conquesta de Lleida, el 1149.
A Ramón Berenguer IV li restava per conquerir les fortaleses de la
dreta del riu Ebre, que eren Móra, Miravet i Garcia. Aquestes foren
deslliurades amb molt de treball pel exèrcits del comte de Barcelona
i els seus aliats (templers, genovesos, les famílies nobles i
normands). La darrera ofensiva vers els tres castells es produí
l’any 1153, és precisament en aquest any quan es troba la primera
menció del castell de Móra al ser conquerit pels exèrcits del comte
de Barcelona, el qual, en acció de gràcies deixà entre els seus murs
la imatge sota la invocació de santa Maria del Castell. Tots tres
castells van ser conquerits en aquesta mateixa ofensiva.
REPARTIMENT DE LES TERRES DE L’EBRE I LES DONACIONS AL TEMPLE
Principis d’agost del 1151: el Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV
concedeix el privilegi de dotació a l’església i Bisbat de Tortosa
dels delmes i primícies dels fruits i animals que produïssin els
cristians i sarraïns. També els atorga la possessió de totes les
mesquites dels terrenys conquerits amb els seus respectius
territoris vinculats. Una dada anecdòtica és la cessió de dos forns
dins la ciutat de Tortosa, un al bisbe i l’altre als canonges més
necessitats.
Pel que fa al repartiment de la ciutat de Tortosa i el seu terme
(que anava des de la Roca Folletera fins al mar i del Coll de
Balaguer fins al riu Sénia) entre els senyors que l’havien ajudat va
quedar resolta d’aquesta forma: un terç (que comprenia el castell de
la Suda) fou pels Moncada, un altre terç fou per als genovesos,
mentre la Corona es reservà el tercer. Al Temple li pertocà la
cinquena part del total més un desè del terç de la Corona. La
comanda fou organitzada immediatament després de la conquesta.
El Comte es reservà tots els temples cristians situats dins la
jurisdicció d’Ascó (les esglésies de la Fatarella, Villalba, Berrús,
Riba-Roja, Gorrapte, la Torre de l’Espanyol, Vinebre i Camposines)
per a la construcció i manteniment de la seva Capella Comtal de
Tortosa situada dins la Catedral.
A començaments del juny de 1152, en el Castell de Miravet (des de la
seva horta, segons consta en un document “in ipsa orta de Mirabet”)
el Comte de Barcelona donà a Guillem de Sadaó algunes cases i
propietats d’Ascó. Aquesta és la traducció del document al que s’ha
fet referència en aquest mateix paràgraf:
“ Sia conegut de tots que jo Ramon, comte de Barcelona i príncep
d’Aragó, de Tortosa i marquès de Lleida us dona a vós, Guillem de
Sadaó, pels serveis que m’haveu fet, les cases i una heretat a Ascó
(procedents) de Abimuzit i altres amb totes les pertinences que li
pertanyen a Ascó i el seu terme. I d’aquesta donació escrita més
amunt, que la tingueu i en disposeu com a vostre perpetu alodi franc
i lliure per a vendre, donar i fer tota la vostra voluntat, vós i
els vostres fills i tota la vostra posteritat. Salva (sigui) la meva
fidelitat i la de tots els meus successors per tots els segles.
Signe Ramon comte, Signe Pere de Rovira, mestre de la Milícia, Signe
Arnau de Bell-lloc. I, jo, Andreu per manament del meu senyor comte,
ha sigut escrita aquesta carta”.
Amb aquest document es confirma que el 1151 Ascó (Ribera d’Ebre) ja
estava sota el poder del Comte de Barcelona. És important saber que
la donació de les cases i heretats d’Abimuzit i d’altres sarraïns
d’Ascó a Guillem de Sadaó (“pels serveis que m’haveu fet”), va ser
feta més abans d’un any de la conquesta del castell de Miravet (24
d’agost de 1153) i en la mateixa horta de l’esmentada fortalesa...
això ens assabenta categòricament de que la conquesta del castell
d’Ascó va ser realitzada molt abans que la del de Miravet i les de
tots els altres de la Ribera.
D’altra banda aquest document esdevé un argument més a favor de la
teoria de la situació estratègica del castell d’Ascó, imprescindible
per tallar tota comunicació a través del riu i facilitar d’aquesta
forma la conquesta dels castells assetjats, primer Tortosa i
posteriorment Miravet (“i companyia”).
Siurana, un cop va ser conquerida, el comte de Barcelona en va fer
donació a Bertran de Castellet, juntament amb Berenguer de Mulnel.
Aquests demanaren el testimoniatge dels moros que es quedaren a la
Ribera d’Ebre i d’altres que havien emigrat a València per fer la
delimitació del terme:
“Així com la carrera va, la qual vé de Lleyda e traspassa sobre la
muntanya de Flix e travessa e fer el torn del qual, e puja sobre la
Serra, e pren Jubalfader, e passa per la Serra e va a ferir a Bas e
devalla entro al riu Siurana e passa per les Pinyeres, e pren les
penes roges e passa per la font de la Pedrinera e va dret e fit en
aquella serra sobre la torrent de Mitjanes, e puja de aquí avant
entra en aquelles penes altes de labaria... e passa per aquelles
penes e devalla pe aquell lloch que es dit de Guariol, e ve entro en
la pedra fita e pren tot lo se monta de Montroig...".
El mes d’octubre del mateix any el comte de Barcelona, també, donava
a un cavaller genovès, Bonifaci de la Volta, el castell i Vila de
Flix, reservant-se, però, una tercera part:
“Incipit carta donationis quam fecit venerabilis Raimundis, comes
Barchinonensis, Bonifatio de la Volta super castro de Flix... Ego
Raimundus... dono tibi, fideli meo Bonifacio de la Volta, illud
castrum de Flix ab fevum, simul cum ipso senioratico et cum ipsis
estachanentibus et cum ipsa villa et terminis eius et cum omnibus
sibi pertinentibus, tali quoque modo, ut habeas preditum castrum tu
ut içomnis tua proienis per me et per omnes successores meos per
fevum ad fidelitatem et servicium nostrum... Retineo, quoque, mihi
terciam partem de omnibuseximentis que inde exierint, duas, vero,
partes tibi concedo...”
Aquesta donació fou confirmada i
acceptada per Alfons el Cast l’any 1171.
El districte del Castell de Miravet, l’entitat territorial més
important al nord de Tortosa, fou atorgat a l’orde del Temple el 24
d’agost de 1153. Els seus amplis límits, que probablement reproduïen
l’antiga demarcació andalusina, integraven els castells i termes de
Gandesa, Corbera, Algars, Batea, el Pinell i Rasquera. La donació
fou confirmada per Alfons I l’any 1182.
Com hem vist, Ramon Berenguer IV, després de conquerir el castell de
Miravet, l’últim reducte sarraí de l’Ebre, juntament amb Siurana,
donà als templers bona part de les terres riberenques i de la Terra
Alta. La seva tàctica era que, fent aquestes donacions, el Temple
defensés les possessions que tant treball li havia costat de
conquerir i d’aquesta forma els moros perdrien tota esperança de
recuperar-les. Móra, amb el seu castell, a més d’altres possessions
com Tivissa i Marçà, se les reservà per al seu domini. D’aquesta
manera Móra va quedar encerclada per territori temple.
Fou al desembre de 1174 quan el rei Alfons I concedia a Guillem de
Castellvell els castells de Tivissa, Móra, Garcia i Marçà, amb les
pertinences i termes que tenien en temps dels sarraïns:
“... ipsum meum castrum de Teviça et ipsum castrum de Móra, ipsum
castrum de Garcia cum ipso castro de Marzano...”
D’aquesta manera, aquestes terres passaren a formar part de la
Baronia de Castellvell.
L’any 1241 es casen Alamanda de Castellvell, descendent de Guillem
de Castellvell, amb Guillem d’Entença, amb això, aquest últim,
heretà la baronia de Castellvell. El castell de Móra d’Ebre passaria
a formar part de la Baronia dels Entença. Fou en aquest temps quan
el mateix castell gaudí d’una importància excepcional dins de la
història de Catalunya.
Santa Magdalena de Mucoró (Comanda de Miravet)
L’ermita està ubicada al terme municipal de Móra d’Ebre (Ribera
d’Ebre). Situada a 380 m d’altitud. Tot i que el municipi de Móra
era territori dels Entença, els darrers documents apareguts al
voltant de l’ermita reflecteixen la seva pertinença a l’Orde del
Temple. Segons un document fra Guerau de Clariana, lloctinent del
comanador de Miravet, lliurà l’any 1299 a Bernat de Fenollar, batlle
reial de Tortosa, el castell de Mucoró que tenien els templers. En
el document es feia inventari de tot allò de valor que hi havia a
l’església de l’esmentat castell: robes, vestits, ornaments, hàbits,
espelmes, una imatge de la Mare de Déu i un considerable nombre de
llibres.
D’antuvi, el castell de Mucoró, que fou una de les possessions
templeres dins de la baronia d’Entença, no devia ser més que una
torre de guaita. L’indret és una talaia natural de primer ordre per
vigilar el recorregut de l’Ebre sobre la cubeta de Móra, que es
podia comunicar òpticament amb les possessions templeres de la Terra
Alta que tenia al costat. És probable que l’ermita de Santa
Magdalena fos construïda a mitjan segle XIII.
El santuari fou edificat d’acord amb les característiques de la
construcció de la repoblació templera.
L’any 1175, el Rei d’Aragó va donar a Espanyol de Prades i els seus
la Torre d’Albozapag, del terme d’Ascó, però situada a l’altra part
de riu. Actualment la Torre de l’Espanyol.
Text extret del treball "L'orde del Temple
a les Terres de l'Ebre" de Cristian Launes amb la següent
bibliografia:
“Els Templers catalans: de
la Rosa a la Creu” Josep Mº Sans i Travé; Ed. Pagès editors
“Catalunya romànica” Diversos autors; XXVI Enciclopèdia catalana
“La implantació de l’Orde del Temple a la Ribera d’Ebre
(1148-1210)” Carmel Biarnés i Biarnés; CERE (Centre d’Estudis
Ribera d’Ebre)
“Templers i Hospitalers II” Joan Fuguet i Sans; II Rafael
d’Almau
“Des del castell” Diversos autors; Amics del Castell Móra d’Ebre
“La Ribera d’Ebre” Joan Salvador Ventura i Benaiges;
Mediterrània
“Història de Catalunya” Pierre Vilar; Edicions 62
“Enciclopèdia Catalana” Diversos autors; Enciclopèdia Catalana
“La Riuada” Diversos autors; La Riuada
“El Conflicte Catalano-Aragonès pel territori de la Ribera
d’Ebre i de la Terra Alta en els segles XIII i XIV” Josep
Serrano i Daura; Ajuntament d’Ascó.
Nota de l'autor: Recomano
especialment la lectura de la bibliografia a aquells qui
estiguin interessats en aprendre més sobre els fets històrics
relatats, molts d'aquests llibres destaquen per ser de lectura
fàcil i ràpida, inclòs es pot dir que alguns d'ells opten per
una forma de relatar els fets novel·lística i, per tant, entretinguda.
