|
|
|
|
|
Del respecte als animals a les reminiscències d'un carrer: de la vila (1935) - F Garcia (Riuada núm 22).
Al començament del carrer hi havia una tenda de verdures ( ca la Manola) i, al front, la Farmàcia Bartolomé... Seguint el carrer, ca l'Anton (queviures, bacallà, sardines, ganyims,...). Al front, la barberia de l'Anton i, enmig, la cansaladeria (botifarres, tocino, que nosaltres dèiem): ca Pomar. Al costat, merceria i estanc: La Moda. Girant cap a la placeta Sant Joan, la sabateria el Camperol (remendón Pepito). Continuant pel carrer de la Vila, Ca Tubau (venda de llet, lleteria). A continuació, Rellotgeria Descarrega. Enfront, Sabateria Estanislau Vaqué (venda de Sabates al local i ambulant, amb el carro, venda pels pobles de l'entorn). A la vora, la Comunitat de Regants. Girant el carrer del Verger trobàvem Llombart, construint bocoits, bótes per emmagatzemar vins. En acabar el carrer la Vila i a la cruïlla del carrer de la Magdalena, la pastisseria de Codonyado (especialitat en coques i codonyats). Allí on hi ha avui la placeta, hi havia la premsa de Record (premsa manual de raïm i que, al temps de la verema, era d'una forta activitat). Tot l'indicat comportava ser un carrer de molta vida i actiu moviment comercial. Era tant el moviment d'aquest carrer, que avui en dia, jo mateix dic: és possible...?.
|
|
Diari d'en Pere Marc Juny de 1923
En el meu peregrinatge per les terres de ponent, vaig fer nit, recomanat pel pàrroc de Calaceit a una masia adjacent a l'ermita de Sant Cristòfol. S'eleva sobre un turó que escalonen les capelles del Calvari, petites capelles de planta rectangular i amb volta de canó, de diverses èpoques, una de 1768, a devoció de Francisco i Josep Fontanas i Susana Camarasa; una altra de 1799, etc. Al cim, vaig trobar, tal i com m'havia indicat el Pare, l'ermita que ells anomenen de San Cristóbal, del 1740, data de la portada pètria, i que em recordà a la de la pròpia parròquia del poble, però molt aprimorada, amb fornícula flanquejada per estípites i una imatge que, en veure-la, no puc deixar de recordar-la: el Sant. La immensitat d'aquesta figura m'obliga a un acte de constricció, davant la magestuositat, no sol pel tamany sinó per la força de l'expressió. El dia següent, en despertar-me, vaig haver de preguntar al poble, qui era l'autor d'aquella bella escultura. De Móra d'Ebre, em van van dir: el senyor Feliu Ferrer.
|
|
Memòries de Salvador Homs, Capítol XII.
|
Fa
3 mesos el General ordenà tornà a fortificar Móra d’Ebre, una plaça
estratègica per als nostres interessos que els 500 infants i 12 cavalls
de Quilez, l’Organista i el Royo de Nogueruelas no van aconseguir
després de lluitar contra tan sols una trentena d’homes el 4 de març del
passat any. Diversos cops hem intentat fer-nos amb el fortí. A la
darrera lluita, jo tingué l’honor de participar sota les ordres de
l’Organissa de Terol. Va ser intensíssima, doncs la fortalesa, un
convent immens, era pràcticament inexpugnable i accedir a ella
impossible. N’era una trampa mortal, on resultarem un blanc fàcil per a
tota l’artilleria lleugera, per escassa que era. Tan sols un assetjament
de llarga durada, del 29 de juliol al 31 d’agost, va fer possible que
les nostres tropes aconseguissin la retirada. En la seva fugida, els
lliberals incendiaren la ciutat, inclòs l’Església, obligant a una nova
fundació. Alguns aconseguiren fugir en direcció al nord.
