-CRISTIAN LAUNES

- Amunt, va petita!.

La Glòria s’aixecà al crit del seu pare. Eren les sis del matí. Fora, el fum d’alguna xemeneia s’enfilava cap un cel vermellós; com en temps de guerra, la Guerra. Era l’hivern del quaranta.

En Pep era un home fort, si havia estat capaç de sobreposar-se a la mort de la seva dona era perquè estava preparat per a fer-ho: hi ha gent que neix amb aquesta fortalesa. Com si res hagués passat, com si la Glòria i ell sempre haguessin viscut així, cada matí enfilaven el camí al tros amb el carro i el ruc, un bèstia vella comprada per quatre rals a uns seniers que vivien al costat de casa i que cada passa que feia semblava que anés a ser la darrera. Sort que el carro era petit i lleuger, doncs la Glòria només tenia vuit anys i entre ella i el seu pare no podien plegar gaires olives en un matí i a la tarda no podien treballar, aviat es feia fosc i en Pep animava coratjosament a la Glòria a que anés a aprendre labors amb la mestra del col·legi, mentrestant ell anava al molí a vendre i canviar la collita per oli i alguna moneda i comprava l’arròs, el pa, sucre i llegums amb les cartilles de racionament.

- Redéu! em toca fer això dia rere dia, sempre el mateix: la mateixa hora, el mateix camí, els mateixos olivers,... Buf... Potser més valdria que no n’hagués tingut de terres. Podria estar en qualsevol altre lloc,... a l’Argentina!, i treballar en un ofici com Déu mana. Però, encara hem tingut sort.

Les terres d’en Pep eren de secà. Que ell i la Glòria passessin més o menys gana depenia de la collita d’aquelles oliveres, així doncs, el seu estómac sabia si era temporada o no. Tenir terres no era motiu de desgràcia, però el ser de secà i no tenir gent per a treballar-les empipava al Josep.

La misèria i la pobresa al poble eren evidents. El silenci, una constant. Prou dificultats tenia la gent per reconstruir les seves cases i, de feina, no n’hi havia molta. Els nacionals potser tenien més sort, las Regiones Devastadas els ajudaven a recuperar el seu negoci o la seva llar. Però, la veritat és que tant ells com els sindicalistes, comunistes, republicans... tant fa, eren la viva imatge de l’home derrotat i embrutit, tots igualment perduts en un mar de sentiments infestat de dol, tristesa, impotència,... pocs eren els que es sentien victoriosos, les morts dels familiars n’era l’impediment. A molts, els seus ideals ja feia temps que se’ls havia emportat el vent o, més ben dit, els bombardejos i les bales, els tira i arronses d’un i altre bàndol que havien mutilat a les famílies. Per als més desfavorits era evident, ningú ja es preocupava per ells ara. Uns no hi eren o escapaven i els altres estiraven una cortina de fum que pretenia netejar i ocultar aquesta barbàrie.

- Hola pare. Ja he arribat. Mira!. – era un mocador brodat amb fil verd que deia: Pau. Aquest era el nom del fill que esperaven en Pep i la Madrona, la mare de la Glòria. Voler donar la vida a un fill va ser el mateix motiu que a la Natura (sàvia, li diuen!) li va ser suficient per emportar-se a Madrona i, amb ella, en Pau. - Pare, què vols que faci per sopar?

El primer bombardeig nacional, que agafà a tot el poble de sorpresa, es produí al nucli civil del poble. Desenes de cases, amb tots el qui hi havia dins, la majoria de tendència republicana, van ser derruïdes. Es comptaven les morts per desenes. En Pep, la Madrona i la Glòria van fugir, com tot el poble, als masos i deixaven refugiar a qui no podia perquè no en tenia. Malgrat això, amb l’arribada de l’exèrcit nacional, uns nou mesos després del bombardeig, foren moltes les famílies que hagueren d’anar-se’n del poble en direcció a la Catalunya roja; però aquest no va ser el cas dels nostres protagonistes. En Pep havia hagut de donar els rucs i alguns altres bens, a la Col·lectivitat,... de no fer-ho, el Comitè l’hagués titllat de nacional i l’expulsaria del poble o, si els empipava molt, potser l’haguessin matat; eren temps on tot era possible i el poble vivia amb aquest neguit, era una constant que martiritzava dia a dia. Encara sort que a ell no l’havien assenyalat com a nacional, que si no, també se li haurien apropiat de les terres. Per sort, en aquells temps, la collita de l’oliva fou molt abundant i la família de la Glòria pogué estalviar diners i eren prou autosuficients. Cada dos o tres dies en Pep baixava caminant al poble a comprar el que feia falta de menjar i, amb el sac d’olives carregat a l’esquena, vendre’l a n’algun dels molins. El nucli urbà encara era el centre de l’intercanvi, el racionament i l’estraperlo; malgrat que dos o tres cops al dia es bombardejava el poble, sobretot el nucli més proper al riu, ja que l’objectiu militar eren els ponts de pontones que s’usaven per subministrar armes i menjar als fronts republicans. En aquests bombardejos la casa d’en Pep fou totalment derruïda i, mentrestant, la mort arribà a la Madrona. Un cop finalitzada la guerra al poble, en Pep baixà del mas al nucli cercant alguna casa per a instal·lar-se. La va trobar i la va llogar. Baixà les gallines, conills,... i ell i la Glòria s’hi posaren a viure. Ja havia passat un any d’això.

- És molt bonic aquest mocador, Glòria. – en Pep es posà el regal a la butxaca de la camisa.

- Per sopar... fem truita?.

- No. Mira que he comprat! – li ensenyà el que hi havia en una bossa: una rajola de xocolata i un pa. –Vols que en ho mengem?.

- Sí!. – la Glòria saltava juganera mentrestant les seves marcades faccions, estava molt prima, semblava que es diluïssin en somriure.


Era l’aniversari de la Glòria... ni ella se’n recordava, però aquella nit van menjar la xocolata calenta sucant el pa torrat, com si fos festa. Després de la dolçor d’aquell sopar jugaren amb unes monedes al voltant del foc a terra. Van riure molt. Feia temps que la Glòria no jugava amb el seu pare.


- Bona nit pare. Gràcies per comprar xocolata!. – La Glòria resà al peu de la creu de la seva habitació i se n’anà al llit.


Era molt negre fora. Es sentiren unes passes i trucaren a la porta a baix, a la quadra. En Pep baixà les escales i obrí. Va ser l’última cosa que va fer en aquella casa. La Glòria es quedà sola.

"Amunt"- C Launes
 

• Trinxeres, muntanyes de Perles i altres indrets.

• Refugis excavats a la vora del Riu, barranc de Faneca.

• Indrets clau: castell de Móra d'Ebre; casa Montagut; convent de les germanes Mínimes; Fonda del Comerç, al passeig de l'Ebre (antic hospital de sang); passeig de l'Ebre, al costat del Club Nàutic (hospital, s'utilitzaven les coves annexes, s'hi feien curacions d'urgència).

• Antiga pontona, barca utilitzada pels pontoners, per a construir els ponts de barques al riu Ebre, es pot veure al camí de Subarrec, davant del club Nàutic.

• Pintada amb el conegut No pasarán que, encara avui, es conserva a una casa del carrer Santa Madrona.

• Alguns edificis en runes al nucli antic de la població, principalment prop del riu.